Català
Español
English
Síndrome del dolor pelvià crònic
El dolor es defineix com una “experiència sensorial i emocional desagradable, associat a un dany físic real o potencial, o que és viscut com a tal“.
Definim dolor pelvià crònic com aquell “dolor no cíclic de com a mínim sis mesos de durada localitzat a la pelvis anatòmica, la zona lumbosacra, les natges i la paret abdominal anterior per sota del melic, que és suficientment sever com per provocar incapacitat funcional o buscar atenció mèdica” (American College of Obstetricians and Gynecologists – ACOG).
Els dolors pelvians es presenten a la consulta en un ampli ventall de formes, localitzacions, intensitats, repercussions psicològiques i temps d’evolució, i representen un gran repte per als professionals de la salut atesa la complexitat d’un diagnòstic correcte i el seu tractament posterior.
Aquesta síndrome pot afectar tant els homes com les dones, independentment de la seva edat.
És important determinar el tipus de dolor: dolor inflamatori, dolor neuropàtic o dolor nociceptiu per, posteriorment, intentar determinar la seva causa: ginecològica, urològica, gastrointestinal o trastorn musculoesquelètic.
Són molts els diagnòstics inclosos a la SDPC; en aquest cas ens centrarem en els més freqüents o més coneguts.
El nervi púdic és un nervi mixt que neix de les arrels sacres i, quan arriba al nivell pelvià, dóna les seves tres branques terminals innervant la zona perineal.
La neuràlgia del nervi púdic es dóna majoritàriament en dones d’entre 50 i 70 anys. La topografia del dolor és perineal, des del penis o clítoris fins a l’anus, si bé pot tenir irradiacions cap a la vulva o l’escrot. Pot ser unilateral o bilateral. La seva aparició pot ser sobtada i mantenir-se constant, passant per períodes de remissió.
Quant al tipus de dolor, estem parlant d’un dolor neuropàtic amb les característiques definides al DN4. Es produeix una resistència als analgèsics clàssics però, contràriament, respon al tractament amb antidepressius tricíclics i antiepilèptics.
És un dolor continuat que varia d’intensitat, en què la postura és un factor determinant per a la seva aparició.
És important diagnosticar les neuràlgies del nervi púdic per compressió i, per tant, aquelles que es puguin beneficiar d’un tractament quirúrgic.
Per ajudar-nos al diagnòstic es van definir els criteris de Nantes:
- El dolor s’ha de localitzar al territori innervat pel nervi púdic.
- La sedestació és dolorosa.
- El pacient no es desperta durant la nit a causa del dolor.
- A l’examen clínic no s’observa pèrdua objectiva de sensibilitat.
- El bloqueig del nervi és positiu.
Quant al tractament de la neuràlgia del nervi púdic per compressió, començarem sempre amb un tractament conservador, amb fàrmacs i fisioteràpia. En cas que aquest tractament no funcioni, indicarem una descompressió quirúrgica del nervi. Existeixen tres tècniques per realitzar la descompressió del nervi púdic: via trans-isquio-rectal, via trans-glútia i via laparoscòpica.
El dolor vulvar és un motiu de consulta molt freqüent en la dona, amb una freqüència estimada del 10%.
Parlem de vulvodínia quan fem referència a un dolor o una incomoditat vulvar de més de sis mesos d’evolució sense una causa aparent, orgànica o neurològica que el provoqui. Pot ser un dolor localitzat o generalitzat i provocat: la pacient només té dolor en cas de contacte, durant les relacions sexuals per exemple, o espontània o mixta.
Per tal de diagnosticar una vulvodínia cal descartar sempre les causes més freqüents que poden provocar dolor vulvar: una infecció (candidiasi o herpes), una inflamació (liquen pla), una neoplàsia (malaltia de Paget, carcinoma escatós), una alteració neurològica (neuràlgia herpètica o púdica) o un problema muscular o psicològic (vaginisme).
Hi ha diferents etiologies que s’han postulat com a possibles causes d’una vulvodínia, com ara alteracions embriològiques, factors genètics o hormonals, canvis neurològics, etc.
El diagnòstic es basa en la història clínica de la pacient i en l’exploració física.
El seu tractament és complex. Podem utilitzar des de fàrmacs específics per al dolor crònic, passant per cremes amb anestèsics locals, fins a realitzar infiltracions amb toxina botulínica o fins i tot cirurgia
La síndrome miofascial és una patologia provocada per un múscul o un grup muscular que produeix un dolor local o referit. Es caracteritza per una anormalitat motora al múscul mateix que consta d’una banda tensa, augmentada de consistència, dolorosa, identificable per palpació, en el si de la qual es troba el punt gallet i per una anormalitat sensitiva que, en la seva palpació, provoca dolor.
Es classifica com un dolor musculoesquelètic que pot ser crònic o agut, regional o generalitzat. Pot ser primari o secundari a una altra patologia, com ara una neuràlgia del nervi púdic.
La història clínica i la bona exploració de tots els grups musculars, com també de les seves innervacions, és fonamental per al seu diagnòstic.
El tractament és multidisciplinari i en ell és fonamental la fisioteràpia i fins i tot l’osteopatia. En casos més complexos es poden realitzar infiltracions al nivell d’aquests músculs amb anestèsics locals o toxina botulínica.
Definim la síndrome de la bufeta dolorosa com un dolor pelvià crònic de més de sis mesos d’evolució que es percep com una pressió o una incomoditat relacionada amb la bufeta de l’orina, acompanyada de, com a mínim, un dels símptomes següents: desig imperiós i freqüent d’orinar i/o pol·laciúria (increment del nombre de miccions).
Per al seu diagnòstic és important fer una bona història clínica del dolor que refereix el pacient i una exploració física. Pot ser necessari fins i tot realitzar una cistoscòpia per visualitzar l’aspecte de la bufeta. Com en el cas de tots els dolors crònics cal descartar sempre una causa orgànica, com ara una infecció.